Han hagut de passar molts anys i en ocasions han hagut de venir altres persones de fora, perquè el país prengués consciència de la importància d’un gènere tan nostrat com la rumba catalana. La relació directa entre la rumba i els gitanos no ha posat les coses gaire fàcils a una música que les noves generacions han fet renéixer.
La rumba neix al carrer de la Cera del barri del Raval de Barcelona en plena dècada dels quaranta. La història sempre té imprecisions i els orígens no sempre són clars, però l’Orelles i el Toqui, dos gitanos catalans a qui es reclamava cada vegada que hi havia un casament perquè amenitzessin els convidats i els nuvis amb les seves cançons, podrien haver estat els primers rumbers. Altres patriarques de l’època com l’oncle Polla o el pare del Pescaílla, l’oncle González, també corrien per aquell mateix carrer de la Cera amb la guitarra entre les mans.
Tot i així, no es va començar a parlar seriosament de rumba catalana fins que Antonio González Batista i Pere Pubill Calaf van aparèixer en escena. El primer, més conegut com ‘el Pescaílla’ i reivindicat anys més tard com el gran pare de la rumba per la seva filla Rosario, va ser un personatge absorbit per la llarga ombra mediàtica projectada per la seva dona, la gran Lola Flores. El segon, nascut a Mataró l’any 1935 i més conegut popularment com ‘Peret’, és encara ara el gran referent de la rumba catalana.
La rumba, a Catalunya, està íntimament lligada a la població gitana i a les seves celebracions. Els gitanos catalans es concentren al ja citat carrer de la Cera del Raval, al Maresme i a la vila de Gràcia. Un quart focus d’atenció rumber és Lleida capital, ciutat que alguns no dubten a assenyalar com el bressol i punt d’origen de la rumba catalana. El Parrano, el Marquès de Pota o el Beethoven són alguns dels noms destacats d’aquesta rumba lleidatana a la qual es coneix com el garrotín. Els garrotins són encara ara molt populars a les festes a les terres de ponent. La tornada que repeteix ‘al garrotín al garrotán de la vera vera vera de san Juan’ serveix per donar temps a la improvisació d’uns versos àcids, de denúncia social o senzillament irreverents pel pur plaer de molestar i dir el que es pensa. Sens dubte, en temps de dictadura, els garrotins eren una eina força útil per evitar qualsevol mena de censura en dies de disbauxa col·lectiva com la nit de la revetlla de Sant Joan.
Per acabar d’ubicar geogràficament la rumba catalana, no es pot oblidar la Catalunya del Nord i més concretament Perpinyà, ciutat on l’efervescència de veterans i joves dedicats en cos i ànima a la rumba ha donat peu a més d’un disc de referència obligada com el recull ‘De san Jaume son, Les musiciens gitans de Perpignan’ (1995).
Diu Peret que la rumba catalana té molt de música cubana i una mica d’esperit de rock&roll. Aquí s’hi hauria d’afegir també, i sobretot en el cas de Lleida, fortes dosis d’inspiració en el flamenc arribat del sud d’Espanya.
La influència llatina a la rumba és força òbvia. El Gato Pérez ho va deixar clar quan va escriure la popular cançó ‘Gitanitos y morenos’. Els gitanos aporten el ritme d’unes guitarres espanyoles tocades a ritme de ventilador o, el que és el mateix, rascar les cordes fent girar el canell de la mà amb la mateixa energia que ho fan les aspes d’un ventilador en una calorosa nit d’estiu barcelonina. Per altra banda, els morenos, principalment negres i mulatos cubans arribats a Catalunya fruit de l’emigració, fan encara més ballables els ritmes festius, sobretot amb els metalls de les trompetes i unes percussions d’arrels molt negres.
Les bodes gitanes són, encara avui, el millor aparador per assaborir aquesta fusió natural entre gitanos i morenos, amb rumbes en les quals la temàtica amorosa és sempre protagonista. La figura del Gato Pérez és rellevant a la nostra rumba, ja que la seva condició d’argentí i de català adoptiu li va permetre tenir una mirada gens condicionada sobre un gènere que mai havia estat ben considerat entre la població catalana. Ha costat molt fer entendre que la rumba és tan catalana com la sardana o el ball de bastons. La distància entre paios i gitanos ha complicat encara més que hi hagués un interès per aquesta música. També, per culpa del desconeixement, la rumba catalana ha estat menystinguda i qualificada de gènere menor i marginal. El pitjor error, però, ha estat considerar-la un gènere musical espanyol.
El Gato no només va cantar molta rumba catalana, amb declaracions de principis com ara ‘la rumba naix al carrer filla de Cuba i d’un gitanet’, sinó que a més va obrir els ulls de molts músics i intel·lectuals del país que mai s’havien sentit atrets ni motivats per aquesta música nascuda al Raval. Si el Pescaílla i Peret en són els pares, no hi ha dubte que el Gato va ser el gran redescobridor de la rumba catalana.
Durant els seixanta i els setanta, la rumba pren noves formes, com la que alguns han definit com a ‘rumba kinki’. Són èpoques convulses als cinturons de les grans ciutats com Barcelona. La droga, la marginació, la pobresa i la delinqüència formen part del paisatge urbà d’aquests barris i formacions com Los Chichos o Los Chunguitos es converteixen en fenòmens de masses tot explicant les històries de nous herois urbans com ara el Vaquilla. El millor exemple català d’aquesta nova rumba és el de Los Amaya.
En tots aquests anys, malgrat els canvis, la dedicació dels pioners i l’impuls del Gato Pérez, la rumba continua sense viure moments de glòria més enllà de la popularitat del ‘Borriquito como tú’ o el ‘Canta y sé feliz’, amb què Peret va representar Espanya l’any 1974 al festival d’Eurovisió. Chipen i les Estrelles de Gràcia dignifiquen la poca rumba que es fa durant la dècada dels vuitanta a Catalunya, mentre que als noranta, i més concretament coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona’92, la rumba torna a l’escena mediàtica gràcies a una clara aposta institucional. L’objectiu és reivindicar un signe d’identitat català que serveixi alhora per integrar els nous catalans arribats principalment de les províncies del sud d’Espanya. La cançó ‘Amigos para siempre’ i la versió en clau de rumba de l’‘All my lovin’ dels Beatles que van interpretar Los Manolos a la cerimònia de clausura dels Jocs, va representar un cop d’efecte mundial per a la nova rumba catalana. Com Los Manolos, altres joves de la ciutat decideixen posar fil a l’agulla en la difícil tasca de recuperar el gènere.
L’empenta olímpica engresca formacions com els Ai! Ai! Ai! o Sabor de Gràcia, mentre que a poc a poc altres músics, sense cap mena de tradició rumbera, comencen el que es pot considerar la segona joventut de la rumba, després de la protagonitzada pel Gato Pérez. Noves bandes arribades de llocs inèdits per a la rumba com La Garriga, Sabadell o Girona comencen a despertar un nou interès entre el públic més jove. Dusminguet, amb una amalgama de sons que van de la cúmbia a la rumba o la posterior banda de Joan Garriga anomenada La Trova King-fú, obren les portes a un moviment que sembla no tenir aturador. Els concerts de rumba cada dia apleguen més gent i es produeixen nous fenòmens de masses en un terreny que malauradament mai havia estat gaire concorregut. Gertrudis, Muchachito Bombo Infierno i, sobretot, Ojos de Brujo i Estopa són quatre exemples de com la rumba catalana torna a estar de moda al tombant de segle.
L’èxit d’aquestes formacions desferma la passió i la llista comença a créixer desmesuradament amb altres grups com Rauxa, El Tío Carlos, Pantanito, Carles Mestre o La Pegatina. Discjòqueis que punxen rumba catalana com el dissenyador Txarly Brown, sessions setmanals dedicades a la rumba en sales barcelonines com el KGB o Apolo i, fins i tot, associacions com els amics de la rumba catalana Rumbacat o el FORCAT, l’associació pel foment de la rumba catalana, demostren que les coses han canviat i molt des que l’Orelles i el Toqui improvisaven les primeres rumbes festives.
El ressorgiment de la rumba com a fenomen ha fet que les velles glòries del gènere no dubtessin ni un moment a tornar als estudis de gravació i als escenaris. A Peret, com el cas més representatiu d’aquests retorns inesperats, l’han acompanyat Los Manolos, els Ai! Ai! Ai!, les Estrelles de Gràcia i fins i tot, ni que fos per poc temps, Los Amaya. Com després de tota moda i de tot fenomen amb un clar punt de tendència, caldrà veure què en queda al final. Sigui com sigui, l’estat de salut de la rumba actual és possiblement el millor que ha viscut mai aquest país i ja no només són els artistes els que mostren passió pel gènere si no el que és més important: el públic ja no posa en dubte que la rumba catalana és un dels molt pilars que aguanten la nostra cultura.
Article i video de Culturcat, visita'l al seu origen.
